bloc de notes d'en Joan

Posa un Shakespeare....
a l'abast dels teus alumnes!
Ei! però no us espanteu, eh?
es tracta d’una comèdia on hi ha:
molts embolics, molts equívocs,
alguna plantufada...
però al final tot acaba en bodes.
Sala Cabañes us proposa:


La comèdia dels errors

Una obra realitzada per un equip de més de 40 persones de
Sala Cabañes de Mataró on descobrim la part
més humorística de Shakespeare!
No us perdeu la ocasió de veure-la
els propers 23 i 24 d’Octubre
a la Sala Cabañes de Mataró.

Per reserves, podeu trucar al 93.790.12.13

Una codèmia d’elmobics al vtolant de dos plareles de
genamrs bsesons pedruts des de ptetis i rterobats, en un ecenasri fastàntic, al cap del tmeps.



RESUM BREU DE L'OBRA
La Comèdia dels Errors de William Shakespeare

Aquest any, precisament, fa 410 anys que Shakespeare estrenava aquest muntatge a Londres, el 28 de desembre, dia dels Sants Innocents. Què volia aconseguir amb tot això? Segurament no era res més que gastar una petita broma als espectadors provocant en ells tota una sèrie d'equivocs que són el que envolta l'argument del muntatge.

Durant molt de temps, La Comèdia dels Errors va ser considerada una de les obres menors dels escriptor, només per una causa: era una de les més breus. Però després va perdre aquesta categoria, ja que utilitza una riquesa de vocabulari com poques altres peces, i alhora es un muntatge amb una rapidesa escènica com n'hi ha poques.

La funció acostumava a començar a les tres de la tarda per aprofitar al màxim la llum del dia. Aquesta adaptació nostra de La Comèdia dels Errors, vol ser un humil homenatge a les condicions que tenien les representacions teatrals d'aquella època.

L'argument:

Dues parelles de germans bessons perduts en el temps, es retroben un escenari fantàstic provocant tota una sèrie d'equivocs, tot plegat sense perdre el meravellós univers Shakesperià

El muntatge:

La visió que tenim d'aquest autor està plena de texts i de personatges carregats de força, complicats, malaltissos, i posats en unes situacions extremes que fan que el drama estigui pràcticament servit des de la primera plana, i fins a la caiguda del teló.

Però "La Comèdia dels Errors" és un text divertit, encara que les seves primeres ratlles ens facin recordar un començament d'un bon drama, on al seu darrera hi trobem igualment les misèries, necessitats i pecats de les persones, però embolcallats en un punt de sàtira i d'agilitat teatral, que fa que tot plegat no sigui tant “important”.

Interpretar i representar un text d'en Shakespeare és complicat, i aterrador alhora, però tota una experiència. Donar el primer pas en el procés de creació, ha volgut dir pensar-s'ho molt abans de prendre la decisió definitiva. Treballar amb la traducció de Salvador Oliva del text ho ha fet tot molt més entenedor: tota una experiència. Només per això ja ha estat vàlid.

Aquest petit grup de la Sala Cabañes hem après com era la vida de William Shakespeare, com era la seva època, el seu teatre, i tot el que l'envolta. Hem hagut de valorar el que és fer una nova lectura del text, fer-lo més proper, sense canviar-ne el sentit, ni el que l'autor n'esperava d'ell. Esperem que el resultat sigui del vostre gust, penseu que com ja va dir ell, fa molts anys “l'element més important que hi al voltant del teatre són els espectadors”.

Aquest muntatge es va estrenar el passat 20 de juny a Òrrius,a la plaça de l'església, amb una col·laboració conjunta amb l'Ajuntament d'aquesta localitat. Posteriorment s'ha fet al pati de la Masia de Can Bruguera, a Mataró, ha representat a l'entitat en el IV Concurs de Teatre Còmic de les Garrigues (Lleida), celebrat a la població de l'Espluga Calba el 25 de setembre passat, i també participa en la VI Mostra de Teatre de L'Ametlla de Vallès (octubre 2004), i en la VI Mostra de Teatre de Palafolls (maig 2005). I es podrà veure en el nostre escenari els dies 23 i 24 d'octubre.

També cal destacar que aquest muntatge aconsegueix que per primera vegada, un grup de Mataró, format per gent de Mataró estreni una obra de William Shakespeare. El fet de que el públic reconegui algún familiar o amic entre els actors i equip de l'obra, segur que contribueix a apropar el treatre d'autor a l'espectador.
















DOSSIER DIDÀCTIC

William Shakespeare

Qui era?:

No hi ha documents de tipus personal que aportin informació sobre la vida de William Shakespeare. Als documents oficials existents s'hi troben dades sobre la faceta pública de la seva vida, però la part privada continua sent bastant desconeguda. Se sap que William Shakespeare va néixer en una família benestant a la ciutat de Stratford-upon-Avon el dia de Sant Jordi, el 23 d'abril de 1564. Es creu que el seu pare, John Shakespeare, era un comerciant de pells i fabricant de guants que gaudia d'una vida acomodada. William Shakespeare va ser el tercer de vuit fills, va anar a l'escola primària i posteriorment a la Grammar School de Stratford, on s'estudiava llatí (llengua instrumental a les acadèmies de l'època), història, lògica i retòrica. En aquesta etapa de la seva vida va entrar en contacte amb els clàssics grecs i llatins, que van ser una font d'inspiració per a la seva obra posterior.



Se sap que el mes de novembre de 1582, a l'edat de 18 anys, es va casar amb Anne Hathaway, vuit anys més gran que ell. Van tenir una filla, Susana, l'any 1583, i els bessons Hamnet i Judith l'any 1585.

Els estudiosos de la seva vida coincideixen a afirmar que a partir de 1592 Shakespeare va viure a Londres, encara que regularment feia visites a la seva família, a Stratford. Va treballar com a actor, com a dramaturg i com a empresari teatral. A partir de 1594 va escriure exclusivament per a la companyia Lord Chamberlain's Men, que ràpidament es va convertir en la més popular de l'època. A causa de l'èxit de les seves obres, Shakespeare va poder comprar terres als voltants de Stratford, i una casa gran al centre de la mateixa ciutat, a la qual es va retirar l'any 1610 aproximadament. Va morir el dia del seu 52è aniversari, el 1616, l 'any de la mort de l'escriptor Miguel de Cervantes.

Què va escriure?:

Shakespeare va ser conegut com a poeta abans que com a dramaturg. A la seva època la poesia era considerada la forma més artística d'escriure; els poetes depenien de mecenes, aristòcrates amants de les arts que els promocionaven i els proporcionaven suport financer. Els seus primers poemes narratius, Venus i Adonis (1594) i El rapte de Lucrècia (1594), es van fer molt populars i van ser impresos diverses vegades. Els poemes més coneguts de Shakespeare són els seus cent cinquanta-quatre sonets, publicats l'any 1609 i que tenen com a temes principals l'amor, la fama i una relació amorosa de caràcter homosexual. Shakespeare va escriure també cançons per a algunes de les seves obres teatrals.

En vida de l'autor es van publicar només divuit de les seves obres de teatre. L'any 1623, dos actors de la seva companyia van publicar una edició completa de l'obra de Shakespeare, trenta-sis obres, que es coneix com a The First Folio. En aquest document no hi ha indicacions referents a la data de composició de les obres, per la qual cosa resulta difícil establir la cronologia exacta d'algunes d'elles.

Les primeres obres reconegudes de Shakespeare el mostren interessat a seguir una de les tradicions del teatre elisabetià: la dramatització de les cròniques de la història anglesa. Escriu la tetralogia formada per les tres parts d'Enric VI (les parts 2 i 3 l 'any 1591 i la part 1 l 'any 1592) i Ricard III (1592). La fama d'aquestes obres va animar Shakespeare a escriure El rei Joan (1594). Les primeres obres històriques són peces dramàtiques que utilitzen la història com a punt de partida, però que, en lloc de centrar-se en els fets, examinen els personatges individuals que van protagonitzar la història, analitzen com es guanya i es perd el poder i plantegen la pregunta: quan es pot dir que un rei és bo?

Pocs anys més tard, va començar una altra tetralogia històrica amb Ricard II, les parts 1 i 2 d'Enric IV (probablement dels anys 1597 i 1598) i Enric V (1598).

Des dels primers anys de la seva vida professional Shakespeare va escriure comèdies. Les primeres es caracteritzen per l'ús d'acudits i bufonades per fer riure, i els personatges no sempre resulten realistes. La primera va ser Penes d'amor perdudes (1592), després La comèdia dels errors (1593) i L'amansiment de la fúria (1593-94). A Els dos cavallers de Verona hi ha una aproximació definitiva a la comèdia d'humor i, immediatament després, probablement entre els anys 1595 i 1599, troba una rica expressió lírica en El somni d'una nit d'estiu (1595-96), Molt soroll per res (1598-99), Al vostre gust (1599-1600) i Nit de reis (1602). Tot va bé si acaba bé (1602) i Mesura per mesura (1604) són comèdies anomenades de problemes perquè plantegen problemes socials i morals de difícil resolució.


Del mateix període que les comèdies líriques és la tragèdia Romeo i Julieta (1595). Més tard va escriure la sèrie de grans tragèdies: Juli Cèsar (1599), Hamlet (1600), Otel·lo (1604), El rei Lear (1604-05) i Macbeth (1605-06). Aquestes tragèdies mostren la debilitat de l'ésser humà, el seu potencial per a la maldat, l'ambició, la crueltat, els prejudicis i la bogeria.

Cap al final de la seva vida professional Shakespeare va escriure Conte d'hivern i La tempesta (1611). Aquestes obres tracten de la separació dels membres de les famílies i el fet de tornar-se a trobar; els seus finals es caracteritzen per la tornada a casa, les reconciliacions i el perdó. La inspiració ve en part de la mitologia grega: històries de llargs viatges, esdeveniments sobrenaturals, aparició de monstres i elements màgics, naufragis i tempestes.


Cronologia de les obres de Shakespeare

Obres de teatre:

1591-92 Trilogia d'Enric VI
1592 Penes d'amor perdudes
1592-93 Ricard III
1593 La comèdia dels errors
1593- 94 L 'amansiment de la fúria
1594 El Rei Joan
1594-95 Els dos cavallers de Verona
1595-96 Romeu i Julieta, El somni d'una nit d'estiu
1596-97 El mercader de Venècia
1597-98 Ricard II, Enric IV (parts 1 i 2) i Enric V
1598-89 Molt soroll per res, Les alegres casades de Windsor
1599-00 Juli Cèsar, Al vostre gust
1600 Hamlet
1602 Nit de reis, Tot va bé si acaba bé, Troilus i Crèssida
1604 Otel·lo, Mesura per mesura
1604-05 El rei Lear
1605-06 Macbeth
1607-08 Antoni i Cleopatra, Coriolà i Timó d'Atenes
1607-08 Pericles
1610 Cimbelí
1611 Conte d'hivern, La tempesta
Poemes:

1594 Venus i Adonis, El rapte de Lucrècia
1609 Sonets





Sabíeu que...?:

Els festivals més importants d'obres de Shakespeare a càrrec de companyies professionals tenen lloc a tres ciutats anomenades Stratford, de països diferents: Anglaterra, Canadà i Estats Units.

L'obra de Shakespeare que té més text per a un protagonista és Hamlet ; el protagonista, en la versió anglesa, ha de dir 11.610 paraules, el 40 % de tota l'obra.

Sovint s'ha posat en qüestió l'autoria de les obres de Shakespeare. Alguns estudiosos del tema han arribat a afirmar que determinades obres de Shakespeare les va escriure la reina Elisabet I o el seu amic Cristopher Marlowe.

Els teatres es tancaven cada vegada que hi havia brots forts de plagues, perquè es temia que la malaltia s'escampés més ràpidament en les multituds. Quan hi havia una plaga a Londres les companyies sortien a fer una gira. Alguns puritans consideraven que anar al teatre era un pecat; creien que les plagues les enviava Déu, com a càstig per la perversitat dels espectacles.

John Aubrey, que va escriure la que es considera la primera biografia de Shakespeare al voltant de l'any 1680, diu de Shakespeare: «he was a very handsome well-shaped man, very good company, and of a very ready and smooth wit» («era un home molt atractiu i de bona presència, enginyós i bon conversador»).

Shakespeare i el teatre elisabetià

Per comprendre el teatre elisabetià (anomenat així perquè fa referència al regnat d'Elisabet I d'Anglaterra) és necessari saber quin tipus d'obres es representaven i quin era l'ambient que acollia l'espectacle.

Pel que fa al primer aspecte, hem de destacar que allò que distingeix les obres de l'època no és l'originalitat del tema; els autors recorrien a històries tradicionals o a arguments que podien extreure de qualsevol lectura. Una altra característica de les obres d'aquesta època és la seva ambientació en països llunyans i en temps passats. Les obres s'escrivien en vers o en prosa, i a vegades en una combinació de vers i prosa. Convé destacar el nom de dos autors que van establir el que podríem considerar les bases del teatre elisabetià: Christopher Marlowe i Thomas Kid.

Respecte a l'ambient, destaquem que els teatres eren espais a l'aire lliure, normalment de forma circular una part de l'escenari i les galeries estaven cobertes per un sostre. Constaven de dues parts principals: l'escenari i l'auditori. L'escenari solia tenir a sota un espai pel qual sortien els actors sense ser vistos. No es feia servir teló.

Al teatre de l'època elisabetiana no hi havia escenaris elaborats ni els efectes especials d'avui; les obres es basaven en la força de les paraules i de l'acció i el públic havia d'imaginar l'ambient en el qual es desenvolupava l'acció. Els actors, però, portaven vestits vistosos; les companyies dedicaven molts diners a la confecció del vestuari. Els colors representaven la identitat del personatge, així com les seves característiques psicològiques o emocionals; el color negre, per exemple, solia representar la maldat i també el dol.

La funció començava a les tres de la tarda per aprofitar la llum del dia. Al principi de l'obra un actor solia donar informació sobre el període històric i la localització geogràfica en la qual se situava l'acció, a continuació introduïa el tema i l'argument i, finalment, demanava clemència per si l'obra no resultava tan bona com s'esperava. Les obres tenien una durada aproximada de dues hores, que transcorrien sense entreactes o pauses llargues.

Els teatres de Londres:

A mesura que Londres creixia es va convertir en el centre del teatre anglès. El primer teatre de Londres, The Theatre, es va construir el 1576 just fora de la muralla nord de la ciutat. Entre 1577 i 1599 es van obrir The Courtain, The Rose, The Swan i The Globe; tots aquests teatres es van construir fora dels límits de la ciutat, per tal d'evitar les restriccions de les lleis de Londres.

Shakespeare va actuar, amb la companyia Lord Chamberlain's Men, al The Theatre fins el 1599. Les seves obres es van representar a The Globe, un teatre amb capacitat per a 3.000 persones, que oferia dues sessions diàries. Shakespeare n'era propietari, juntament amb altres membres de la seva companyia. El 1613 l 'espurna d'un canó fet servir en una representació de l'obra Enric VIII va provocar un incendi que va destruir-lo totalment.

Cal destacar que, com a aspirant a dramaturg, Shakespeare no podia haver trobat un temps millor per anar a Londres. Molta gent anava al teatre, i la mateixa reina Elizabet I n'era una gran entusiasta; a la seva cort es representaven obres amb molta freqüència.

El públic:

L'oci a l'època de Shakespeare tenia manifestacions diferents segons les classes socials. Les classes nobles i els comerciants rics es dedicaven a activitats com ara la caça, els jocs de cartes i altres jocs de taula, i, en alguns casos, a la interpretació musical. Les classes més populars practicaven, d'una manera molt menys organitzada que avui, jocs com ara l'hoquei, el criquet o el futbol. Els espectacles de més èxit eren les lluites de galls, les lluites de gossos i óssos i, fins i tot, les execucions públiques.

El teatre tenia una acceptació molt gran. Inicialment no es considerava un passatemps gaire respectable i és per aquesta raó que la majoria de teatres estaven situats en barris marginals de les ciutats. Amb el temps, els espectacles teatrals van guanyar reconeixement, de tal manera que al Londres de l'època elisabetiana hi assistia un públic molt variat. Les entrades més barates costaven un penic, preu accessible per a un públic ampli (el salari bàsic dels treballadors era d'uns dotze penics la setmana). Les entrades més cares costaven sis penics, i les compraven principalment els comerciants rics i els nobles. Els comerciants estrangers i els visitants de la ciutat solien incloure una actuació teatral com a part de la seva visita a Londres.



El teatre era un espai sorollós i ple del fum que sortia de la pipa de molts espectadors. El públic podia interrompre el desenvolupament de l'obra, animava els actors, els escridassava i feia comentaris de tota mena; alguns fins i tot pujaven a l'escenari i participaven en les escenes de lluites d'espases. Si consideraven que l'obra no era prou interessant llegien, jugaven a cartes, bevien cervesa, menjaven, etc.

Els actors:

Els actors de l'època sovint col·laboraven en la creació de les obres, manipulaven i fins i tot canviaven el text durant l'assaig. Els actors s'especialitzaven en un tipus de personatge; ja en aquesta època hi havia actors famosos, com ara Richard Burbage i William Sly, els quals interpretaven normalment els papers principals. També hi havia actors que s'especialitzaven com a còmics i que sempre feien els papers de bufó o de pallasso, com per exemple Will Kempe, de The Chamberlain's Men. No hi havia actrius; els papers femenins els van representar homes joves fins a la segona meitat del segle XVII.

A Londres les obres de teatre les oferien les companyies, grups estables d'actors professionals. La llei establia que una companyia havia de tenir un mecenes, és a dir, una persona que pogués donar suport financer al grup. Les companyies solien tenir el nom dels seus mecenes. Shakespeare va passar gran part de la seva vida professional a la Lord Chamberlain's Men, el mecenes de la qual era Lord Chamberlain. Aquesta companyia oferia actuacions públiques en teatres i actuacions privades per a estudiants, nobles i, fins i tot, per a la reina. L'obra que es pot veure al TNC, La comèdia dels errors, es va representar per primera vegada en una funció privada per a estudiants i professors.




LA COMÈDIA DELS ERRORS :

L'argument:
Solinus, duc d'Efes, acaba de condemnar a mort el vell Egeon per haver transgredit la llei que prohibeix als siracusans fer negocis a Efes. Egeon, veient propera la seva fi, explica que ha vingut a la ciutat a buscar el seu fill i el seu criat. Fa cinc anys que van sortir de casa amb el propòsit de trobar els seus corresponents germans bessons. El destí fatal els va separar ja fa molts anys en un naufragi i mai més no s'han tornat a veure. Acabat el relat, aquests personatges abandonen l'escena.

Tot seguit veiem Antifol de Siracusa i el seu criat, Dromió de Siracusa, que volten per la ciutat. El senyor envia el criat a l'hostal a guardar uns diners mentre ell l'espera. Apareix Dromió d'Efes, que busca el seu senyor per dir que el dinar és a taula i que la seva dona l'espera. Quan veu Antifol de Siracusa el confon amb Antifol d'Efes; de la mateixa manera, Antifol de Siracusa pensa que Dromió d'Efes és el seu criat, Dromió de Siracusa. A partir d'aquesta primera confusió d'identitats, la intriga es va complicant amb nombroses trobades entre senyors i bessons, que van confonent-se de persona, i es creen situacions d'allò més desconcertants i caòtiques, tant per a ells quatre com per a la gent que els envolta: la dona d'Antifol d'Efes, la cunyada, el joier, el marxant, i tothom que troben.

Mentrestant, el dia corre cap a la posta de sol i Egeon ha de ser executat. Quan ell i el duc passen adreçant-se cap al patíbul, el malentès es troba en plena efervescència, amb Antifol i Dromió de Siracusa tancats en una abadia i protegits per l'abadessa, i la resta de personatges fora ben enfurismats. Egeon, que és l'únic personatge capaç de desenredar la immensa troca que s'ha format, explica la veritat. L'obra acaba feliçment, amb la reunió de la família i l'abadessa, mare dels Antifols, i el perdó del duc.



Precedents, gènere:

Com és freqüent en Shakespeare, l'argument de l'obra pot tenir un precedent més o menys conegut. T. S. Dorsch indica que a La comèdia dels errors podem trobar, entre altres, la presència de l'autor romà Plaute. A la seva comèdia Amfitrió , Júpiter i Mercuri baixen a la terra prenent l'aparença d'Amfitrió i del seu criat Sosias. La presència de dos parells de personatges idèntics provoca tota mena de confusions, especialment pel que fa a les relacions Júpiter/Amfitrió i Alcmena, l'esposa de l'autèntic Amfitrió, amb les consegüents sospites i estats de gelosia. Però encara més podem trobar el precedent a Menaechmi , una altra comèdia de Plaute on s'expliquen tots els embolics produïts per l'arribada a la ciutat d'un xicot que busca el seu germà bessó, desaparegut quan tots dos eren infants. Els equívocs es multipliquen i no és fins al final que tots dos germans es troben en escena aclarint definitivament la situació.

Des del punt de vista de la pertinença a un gènere, La comèdia dels errors oscil·la entre la denominació de comèdia i la de farsa. Es considera que la farsa es basa en l'estilització de l'acció i els personatges, en l'absurd d'alguns dels seus plantejaments i en una acció desbaratada i violenta que provocarà el riure. La comèdia, en canvi, parteix d'uns personatges més construïts, d'una acció més lògica i d'una exposició dels sentiments i idees més travats. La comèdia dels errors participa de característiques de totes dues denominacions: d'una banda, situacions gairebé inversemblants, exagerades i caòtiques; però, de l'altra, la correcció en la construcció d'uns personatges i en l'elaboració d'argument i tema.

Estructura, composició, temes:

La comèdia dels errors , com moltes altres obres del teatre elisabetià, té cinc actes, que presenten una acurada estructura interna. Com ens recorda Stanley Wells : aquesta obra i La tempesta són les úniques que respecten les anomenades unitats clàssiques : de temps, d'acció i de lloc.

Comencem per la unitat de temps, és a dir, pel respecte de la convenció clàssica segons la qual l'acció s'ha de desenvolupar entre el matí i la posta del sol. En aquest cas, els esdeveniments del passat, necessaris perquè l'acció tingui sentit, són exposats per Egeon al duc d'Efes al començament de l'acte primer. A partir d'aquí, l'autor ja té llibertat per fer jugar personatges i acció: un ball d'equívocs, d'entrades i sortides, de canvis de persona i d'intenció. I així fins a l'acte cinquè, on la suma d'embolics sembla haver arribat al seu punt àlgid. És llavors quan torna a aparèixer Egeon, que, a la posta de sol, anava a rebre el seu càstig, i torna a fer ús de la paraula perquè tots els fets quedin perfectament explicats. L'obra és absolutament simètrica, i aquesta simetria ve marcada per l'aparició d'Egeon als actes primer i cinquè, els dos moments clau perquè l'argument prengui cos i versemblança.

La unitat d'acció també es pot veure en l'esplèndida construcció de l'obra. L'acció unitària, el tema únic, és la creació dramàtica del joc dels embolics, és l'enginy de construir unes situacions en les quals el fet de prendre un interlocutor per un altre arrossega cap al desconcert i la comicitat. Però aquestes situacions necessiten una bastida sòlida, uns temes on sostenir el joc. Alguns d'aquests temes són:

el moviment dels diners
les relacions entre pertinença a una ciutat i estrangeria
la relació entre senyors i criats
la relació entre marits i mullers o homes i dones en general
les relacions entre bogeria i seny
les relacions entre fidelitat i gelosia
el tema de la identitat i del doble
Aquest conjunt de temes dóna solidesa a l'obra i fa que vagi més enllà d'un simple exercici graciós. I és així com veiem que l'efecte còmic no és un joc d'encenalls, sinó que es fonamenta en uns temes que van donant entitat als personatges i que van definint-los davant les passions humanes. L'espectador riu, sí, però com de passada queden plantejades qüestions ben serioses. Per dur a terme aquests propòsits, l'autor demana la complicitat de l'espectador, que compta amb més informació que els personatges per reconèixer els equívocs, i el converteix en testimoni privilegiat. Tot i això, l'espectador ha de dubtar davant les situacions diverses i, fins i tot, descobrir part dels enigmes.

Pel que fa a la unitat de lloc, podem observar que tota l'acció transcorre a Efes, però en diversos escenaris: el palau del duc, el mercat, la casa d'Antifol d'Efes per dintre i per fora, els carrers de la ciutat o la porta de l'abadia.

Situacions creades

El naixement de dos germans bessons és un esdeveniment que suscita curiositat. La igualtat, la no-distinció, crea confusió; aquesta confusió pot provocar tant situacions còmiques com tràgiques. A moltes societats primitives el naixement de bessons feia por perquè s'identificava amb l'arribada d'una violència incontrolada, d'una violència provocada per la falta de diferència entre dues persones. A La comèdia dels errors , Shakespeare recorre a dues parelles de bessons per crear situacions totalment absurdes entre els protagonistes de l'obra:
Els Antifols i els Dromions són dues parelles de bessons, idèntics pel que fa a l'aspecte físic, però amb trajectòries vitals diferents.
Harold Bloom parla de la improbabilitat de casualitats que mostra l'obra, que freguen gairebé l'absurd.
Es plantegen una series d'incògnites en els següents temes:
la natura del matrimoni
les obligacions de les dones
la recerca de la identitat
la naturalesa de la gelosia
els germans bessons i els seus problemes
la bogeria
la importància de la família
els errors
els enganys de les aparences
senyors i criats
els viatges fantàstics

L'ús del llenguatge a La comèdia dels errors

Recursos de llenguatge:

La manera com utilitza Shakespeare el llenguatge ha fet que se'l consideri un dels escriptors més grans de tots els temps; amb el seu domini de la llengua i la seva imaginació poètica va ser capaç de crear escenes inoblidables i personatges que expressen emocions poderoses. A continuació, tractarem d'alguns dels aspectes característics de l'obra de Shakespeare que podem trobar a La comèdia dels errors .

- Shakespeare sovint fa servir diversos recursos emfatitzadors, com ara la repetició, l'anàfora o l'encadenament. Aquests recursos són evidents a la versió original, però en molts casos també es poden localitzar a les traduccions.

Exemple:

[...] Està cremada perquè el dinar és fred,
i el dinar és fred perquè no sou a casa
no sou a casa perquè no teniu
gens de fam, i, de fam, no en teniu gota
perquè avui heu trencat vostre dejuni

El text original és el següent:

[...] She's so hot because the meat is cold
The meat is cold because you come not home.
You come not home because you have no stomach.
You have no stomach, having broke your fast.

- El text de La comèdia dels errors és ple de proverbis, sentències, jocs de paraules, acudits i altres efectes d'humor, recollits de la tradició o, en molts casos, creats pel mateix Shakespeare i que s'han convertit en populars. Fixeu-vos en aquests exemples:


[...] que això de la calúmnia
viu més enllà; fa com el testament,
i allí on es fica arrela eternament.

[...] qui menja amb el diable necessita una cullera llarga.

[...] àpats intranquils mals es pateixen.

- Les descripcions físiques i psicològiques dels personatges de La comèdia dels errors són especialment riques i suggeridores. Recordem, a tall d'exemple, l'ús de la hipèrbole o l'exageració en la descripció que fa Dromió de Siracusa de la cuinera, a l'escena II de l'acte III.

La traducció de l'obra:

Traduir Shakespeare no és senzill, perquè, tal com acabem de comentar, té una gran riquesa de vocabulari i utilitza nombrosos recursos estilístics.

Per traduir una obra cal conèixer molt bé tant la llengua original com la llengua receptora de l'obra. Cada mot, cada gir, cada joc de paraules, exigeixen un exercici d'habilitat lingüística i de compromís amb l'obra i amb la llengua, i és per aquest motiu que mai dues traduccions no poden ser iguals.